Othello




“un home ha de ser el que sembla”

 OTHELLO
adaptació i direcció d’Oriol Tarrasón

 "És sorprenent com la gelosia, que passa el temps fent petites suposicions falses, tingui tan poca imaginació quan es tracta de descobrir la veritat”
    (Marcel Proust) 

PARLEM D’ OTHELLO

Gelosia, racisme i violència de gènere
Escrita entre 1603 i 1604, Othello és la segona gran tragèdia de William Shakespeare (abans ja havia creat Hamlet). Igual que Romeu i Julieta han arribat a ser sinònim universal de l'Amor, Othello s'ha convertit en el símbol d'un altre sentiment que afecta tots els éssers humans, independentment de la seva raça, sexe o origen: la Gelosia (i, per extensió, d'un problema tan greu, lamentable i actual com la violència de gènere). A més, també s'associa a Othello amb una altra xacra que, lamentablement, sembla que ha d'acompanyar la Humanitat eternament: el racisme.

Però, gelosia i racisme a part, Othello és també una obra mestra sobre l'Amistat o, millor dit, l’ amistat mal entesa: la qual Iago afirma sentir cap a Othello.

L'obra tracta de la conspiració que magistralment ordeix el militar Iago per venjar-se del seu general (Othello).  Està ressentit perquè aquest ha ascendit a un altre militar (Cassio) i no pas a ell. El pla inclou arruïnar la carrera de Cassio, i matar-lo després, fent creure al general que la seva esposa, Desdèmona, l'enganya amb el propi Cassio.

A Venècia, Desdèmona i Othello s'han casat secretament en contra de la voluntat del pare d'aquesta. No obstant això, les autoritats locals es posen del costat de la parella, ja que Othello és el militar més destacat de la ciutat i es precisa dels seus serveis per defensar Xipre d'una imminent invasió Otomana. Tanmateix, aquest assumpte es resol aviat: la flota enemiga s'enfonsa en una tempesta, i l'escenari argumental queda lliure perquè a Xipre es desenvolupi la trama tràgica i exclusiva de l'obra: el pla de Iago per destruir Othello.

Com ja va quedar dit, el ressentiment de Iago ve donat pel fet que Othello ha preferit ascendir Cassio abans que a ell. La primera part del pla de Iago inclou emborratxar Cassio i ficar-lo en un embolic per fer-li perdre el favor d'Othello. La segona, la més perversa, pèrfida i subtil -i executada amb un mestratge en la manipulació i la maldat que potser no tenen igual en tota la Literatura Universal- consisteix a fer-li creure a Othello que Cassio i Desdèmona tenen una aventura amorosa. Inventa vagues insinuacions, inicia frases que no acaba, sabent que Othello ho farà en el seu pensament. Referent a això, és magistral l'escena III de l'acte III, en què Iago, aparentment sense intenció de ferir al seu cap i dient-li que no ha de creure en el que no es pot demostrar,  l’acaba de fer caure en el parany

Encegat per la gelosia, el general assassina la seva dona asfixiant-la amb un coixí. Othello mata amb una sang freda que produeix veritable por. Li pregunta, en un moment que glaça les venes de l'espectador: "Has resat? Voldria matar el teu cos però no la teva ànima". Quan l'engany es descobreix, massa tard, Othello se suïcida, i Iago és empresonat.

Com succeeix, per exemple, en l’obra Juli Cèsar amb el personatge de Brutus, un podria argumentar que el títol de l'obra podria ser "Iago", ja que és el paper que més text té. Iago és qui fa servir el temps i els fils de l'argument i resulta, molt possiblement, el personatge més profundament repugnant de tota la producció de Shakespeare. Al contrari que Ricard III –que fins i tot resulta simpàtic a estones- Iago només produeix menyspreu entre el públic: en primer lloc, perquè els seus motius no semblen prou greus com per desitjar tan severa venjança i, segon, en contemplar l'absoluta sang freda amb la qual és capaç d'executar el seu pla, sempre fingint ser un gran amic de Othello (aquest es refereix a ell amb freqüència com l’ "honrat Iago"). En qualsevol cas, Iago és, sense cap dubte, una de les grans cims de la creació dramàtica de Shakespeare i un personatge al qual qualsevol actor que es preï ha d'enfrontar-se tard o d'hora.

Pel que fa al "tema estrella" d’ Othello (la Gelosia o, per usar el terme de l'obra "el monstre dels ulls verds"), es realitza una perfecta dissecció de com sovint s'originen sense motiu (les insinuacions velades d’una persona, proves circumstancials com la simple pèrdua d'un mocador) i com, a poc a poc, es van fent forts en la ment i el cor d'una persona, fins fer-li perdre el control dels propis sentiments i actes, arribant al punt de convertir-lo en un monstre capaç de matar la persona a qui més s'estima en aquest món. Així, Othello et pot ajudar a respondre a aquesta pregunta tan horrible que amb tristesa sovint ens plantegem: "Què els passa pel cap a tots aquests homes que assassinen les seves parelles?" Òbviament, el que mai va aconseguir Shakespeare és justificar el crim. En efecte, el fàstic que sents per Othello i la ràbia que et produeix l'assassinat de Desdèmona són els mateixos que els que experimentes en assabentar-te que una altra dona ha mort a mans de la seva parella.

El tractament de la dona en l'obra també mereix una menció especial: Desdèmona és submisa amb el seu marit, encara que es va enfrontar al seu pare per casar-se amb ell. I suporta estoicament tant la violència física d'una bufetada (si s'hagués marxat després d'aquesta, hauria salvat la seva vida) com verbal (Othello recorre a un bon ventall de sinònims del vocable "prostituta" per referir-se a ella en la seva presència). Emília, per contra, té un altre punt de vista: critica aquests comportaments i, en general, la doble moral que hi ha entre les infidelitats masculina i femenina, i el masclisme de molts homes amb les dones "ens mengen amb ànsia i, quan estan plens, ens roten ", diu.

En resum, a Othello trobem una de les grans tragèdies de Shakespeare. No és agradable de veure (diverses vegades tindràs ganes de pujar a l'escenari per escopir a Iago) però et pot ensenyar una cosa o dues sobre l’absurd que resulta la gelosia i la importància de respectar a la teva parella.

LA NOSTRA PROPOSTA

·         Per què Othello? Per què un text del 1603 ens interessa el 2018 ?
Volem incidir en dos aspectes que ens preocupen especialment tant de la nostra societat: El Racisme i la Violència de gènere.
Si Othello no fos “moro”, Iago l’odiaria tant? Un dels seus múltiples monòlegs comença dient: “Odio el moro”. Brabantio, pare de Desdèmona, considera que és impossible que la seva filla se senti atreta per Othello. Ho considera antinatural pel fet de ser d’una “raça diferent”.  Aquest és l’inici d’una història lamentable, de tots prou coneguda, que acaba amb la pregunta d’Othello a Iago: “Demaneu-li per què ho ha fet tot això?”
Amb el nostre espectacle voldríem respondre aquesta pregunta. I la nostra intenció és que l’espectador ens ajudi a trobar una resposta.
Per què una persona per odi o per enveja pot tenir per únic objectiu destrossar la felicitat dels altres?
Com una persona noble, sana, i íntegra pot convertir-se en un cuc abominable capaç d’assassinar allò que més estima al món?
Iago és un personatge menyspreable, però això no eximeix Othello de la responsabilitat de matar Desdèmona. Ell perd el cap per uns rumors. Ell és l’únic responsable de permetre créixer el seu odi, i de les conseqüències de la seva venjança. Parlem-ne tots junts.

·         Adaptació
Per aconseguir aquest propòsit hem fet una adaptació centrada més en aquests fets que en totes les peripècies narratives de l’obra original. Per això hem reduït l’obra als seus tres personatges principals (Iago, Othello i Desdèmona).
Tres personatges d’una classe social elevada. Personatges poderosos. Othello treballa per a la ciutat de Venècia. Ha estat escollit directament pels senadors. I ell ha anomenat Cassio conseller seu. Però Iago no pot acceptar que algú ocupi aquest càrrec tan important. Algú que no sigui ell, és clar, car considera que ningú el mereix més que ell mateix.
A partir d’aquesta premisa Iago es convertirà en un dels, a parer nostre, pitjors mals del nostre temps. El manipulador. Iago manipularà amb el seu discurs el pensament d’Othello, però també el pensament del públic. Fent-li veure una realitat inexistent. Hem convertit Iago en una mena de Ricard III, (famós personatge Shakespearià, mestre del diàleg i la mentida) Per què Ricard III? Doncs perquè tot i mentir a la resta de personatges de l’obra , sempre manté viva la flama de la sinceritat amb el públic. Convertint-lo així en el seu còmplice. Volem generar la complicitat del públic amb Iago, fins el sorprenent i aberrant desenllaç final.

·         Repartiment
Estem organitzant uns workshops al voltant d’ Othello, de la gelosia, de la venjança i del racisme. Amb la intenció de descobrir un grup actoral preparat per enfrontar-se a un text tan visceral i tan exigent a nivell actoral i físic.

·         Espai
Treballarem amb un espai despullat. Considerablement blanc i diàfan. Volem prioritzar la paraula i el cos de l’actor en un espai tant pulcre que no hi hagi manera d’amagar la mentida.
Al mateix temps subratllarem la vessant pública i poderosa d’Othello. El doble joc continu d’aquest text, (ni Iago és l’amic, ni el nostre actor Othello és negre, ni Desdèmona és la puta de què es parla), totes aquestes mentides, seràn posades al descobert en la puresa de l’espai.
L’espai serà dissenyat per la Joana Martí.

·         Caracterització
Per jugar amb aquesta idea del conflicte entre la falsedat del joc teatral dels personatges que ens presenta Shakespeare, contem amb la col·laboració com a caracteritzador del Txus González. Hem dissenyat un Othello, negre, però amb conflictes per ser d’una ètnia diferent. Allò que a l’inici de l’espectacle el distingeix i l’honora (el color de la pell), al final és un pes. Per tant hem preferit buscar un actor blanc i treballar una caracterització amb maquillatge de manera que ell ens pugui mostrar com l’evolució del seu pensament el fca evolucionar la seva relació amb la foscor. Ens plantegem la pregunta: I si negra no fos la pell sinó l’ànima?

·         Il·luminació
La llum tindrà un pes específic. Ens ha de mostrar els clarobscurs de l’anima dels seus protagonistes. La llum serà un personatge més. Un personatge que ajudi a treure la màscara de tots els personatges.
·         Música
Aprofitant que Desdèmona canta “The willow song” com a preàmbul de la seva mort. I que el compositor Oriol Mula (que ja va com posar una de les cançons que es van cantar a Shake-spirit)  compondrà la melodia per l’espectacle, treballarem l’univers sonor durant els workshops de manera que la música neixi de la pròpia acció dramàtica.

  LES ANTONIETES

Les Antonietes, pretenem reflexionar sobre l’home i el món que ens envolta.

L’any 2009 Les Antonietes ens presentem davant dels espectadors catalans amb El mal de la joventut de Ferdinand Brückner, un text existencialista i desesperançador de l’Alemanya d’entreguerres que ressona dins nostre com un text totalment contemporani que s’avança a la crisi que ara mateix ens domina a tots. Aquest muntatge l’estrenem a la Sala Muntaner i es pot veure a continuació a la Fira de Teatre de Tàrrega, Girona i Vic.

L’any 2011 decidim aportar una mica d’optimisme produint Molt soroll per res de William Shakespeare. Proclamació de llum i vida, estrenada, també, a la Sala Muntaner i amb gira per Catalunya durant l’any 2012.
L’any 2013, ens decidim per Stockmann, una personal versió d’Un enemic del poble d’Henrik Ibsen. Vam estrenar aquest muntatge a la Sala Muntaner l’any 2013 i degut al seu èxit hi vam tornar la temporada següent; el mes de juny del 2014. A més a més hem completat aquesta gran temporada amb una gira per Catalunya, Madrid, València i Balears.
Aquest mateix any 2014, compaginat amb Stockmann, Les Antonietes hem trobat temps entre funció i funció per produir Vània d’Anton Txèkhov. Aquest text estrenat i prorrogat a l’Espai Lliure del Teatre Lliure de Montjuïc, encara va tenir forces per ser exhibit al Maldà i esgotar totes les localitats a la venda durant tres setmanes. Vània fa gira per Catalunya durant la tardor del 2014.
El 29 d’octubre del 2014, Les Antonietes creen Shake-Spirit, l’espectacle de cloenda el Festival Shakespeare 2014. Es tracta d’un muntatge creat durant una setmana de workshop intens i que només pot ser vist un sol dia, el de l’estrena. Un espectacle que reuneix una trentena d’artistes de la dansa, el teatre, la música, la pintura i el circ .
El 29 de gener del 2015, estrenem Somni Americà, Un espectacle sorgit de la col·laboració entre el Teatre Lliure i Les Antonietes. L’Oriol Tarrasón dirigeix un espectacle d’autoria pròpia, inspirat en els més grans dramaturgs americans (T. Williams, A. Miller, E. O’Neill entre d’altres) amb la voluntat de reflexionar sobre la influència de la necessitat d’assolir l’èxit en la nostra societat. I com la persecució inflexible d’aquest axioma provoca més tristesa que felicitat. Un espectacle que pretén donar veu a tots els desarrelats que poblen la nostra terra i que massa fàcilment se’ls titlla de perdedors.
El 6 de novembre del 2015 estrenem Un tramvia anomenat desig de Tennessee Williams. Aquests espectacle va ser estrenat a la Sala Planeta dins el festival Temporada Alta. Posteriorment va fer temporada a la Sala Muntaner de Barcelona i encara continua fent gira per Catalunya.
El Novembre del 2016 estrenem Mambo al Maldà Mambo. El primer espectacle d’autoria pròpia.
  

Categories: Share

Leave a Reply